padrí

Hola padrí ¡! Com estas? Sé que estas en un etern descans, on no pateixes, on no interactues amb ningú, allì on hi ha el no res, viatjant en l’efimer temps que ja ha parat, on anem a para tots, dins d’ allò que denominem cel. En realitat sé que aquest cel no existeix i si existis tu series el primer de la llista, doncs pensar que existeix és una gran mesura d’autoconsol, que em fa patir menys i que m’allibera d’aquest nus que em defà la gola. La gent intenta consolar-te dir que és llei de vida que és normal que els fills han d’enterrar als pares, però que collons fan; qui els hi ha donat aquesta autoritat de fer propaganda barata de les lleis de la naturalesa. Odio aquestes frases que persegueixen ser consoladores, i són irrefutablement destructives per aquella persona que acaba de perdre el seu ser més estimat. Mai ho havia passat tan malament, mai havia vist plorar el meu pare d’aquella manera tan desesperada, totes les llàgrimes que desfilaven per ulls familiars feien que les meves es multipliquessin. Ja que em sentia molt més estimada per tu padrí, que per totes aquelles persones que em rodejaven algunes més que altres. Sé que tu m’has estimat amb totes les forçes, i que quan senties el nom de marteta, esbosaves un dels teus millors somriures i els ulls se t’omplien d’orgull, em feies molt feliç cada vegada que arribava a Juncosa i et veia extremadament content amb la meva arribada, a mesura que anavem pujant les escales notava com les vibracions de la casa canviaven i es començava a respirar felicitat, desprès de dies de compartida soletat amb la iaia davant una caixa anomenada belen esteban aquí li dono gràcies cada día per haver-te entretingut i haver-te fet passar bons moments.La noia s’equivocarà amb moltes coses igual que n’encertara d’altres, però ha set la vostra companya fidel que us acompanyat cada tarda i l’envejo i alhora li tinc ràbia perquè jo no ho he pogut fer. Sento no poder-te passejar més amb el cotxe padrí, sento no poder tallar-te les ungles a la terrassa amb calçes i sostens i mullant-me el cul per l’abundant aigüa que sortia de la manguera, ento no poder regalar-te més moments, sento no poder dibuixar-te, sento tenir-te que escriure perquè em veig incapaç de parlar-te i que em sentis. Pots estar ben tranquil hi confia amb la teva neta preferida esta mal dit, i segurament m’equivoco, però jo aixì em sentia, la sensació de ser la neta que estimaves més, la més propera era genial, xro igual aquest títol que m’he autoassignat és degut a que tu erets quelcom per mí padrí. Jo sí que puc dir obertament i tu jo ho sabem que ets de les poques persones per no dir la única, amb la que el meu cos i la meva ànima ha pogut connectar, sento una connexió especial amb tu padrí, no et puc acabar de plorar xq d’alguna forma encara et sento viu dins meu. Veig les teves fotografies , que per art de màgia semblent haver desaparegut com si tu ni haguessis fet una tria divina i només volguessis mostrarmen un tastet, amb tantes fotos que te fet i ara tinc feina a buscar-les on les haure posat és un fet que em preocupa la vritat i em fa sentir culapable alhora, xq men recordo de tots aquells instants en que te volgut immortalitzar. Se’m fa extrany assimilar la teva pèrdua, continuament crec que encara ets viu, i quan caic a l’absoluta realitat m’esfonso i dibuixo rius de llàgrimes als meus ulls. Hi ha tantes coses que t’havia de dir i no podia, sabia que hem tenia que despedir que anavem a contrarellotge i sol podia dir-te; “t’estimo molt padrí, me’n vaig cap a Barcelona”.
Et dedico aquest poema padrí:
Poema de La Despedida

Te digo adiós, y acaso te quiero todavía.
Quizá no he de olvidarte, pero te digo adiós.
No sé si me quisiste... No sé si te quería...
O tal vez nos quisimos demasiado los dos.

Este cariño triste, y apasionado, y loco,
me lo sembré en el alma para quererte a ti.
No sé si te amé mucho... no sé si te amé poco;
pero sí sé que nunca volveré a amar así.

Me queda tu sonrisa dormida en mi recuerdo,
y el corazón me dice que no te olvidaré;
pero, al quedarme solo, sabiendo que te pierdo,
tal vez empiezo a amarte como jamás te amé.

Te digo adiós, y acaso, con esta despedida,
mi más hermoso sueño muere dentro de mí...
Pero te digo adiós, para toda la vida,
aunque toda la vida siga pensando en ti.

José Angel Buesa